ÀNALISIS AUDIOVISUAL DE "LES CHORISTES"

Al fer l’anàlisis del llenguatge audiovisual del film destaquem que els elements més destacables a analitzar d’aquest són el so, el muntatge, la il·luminació i les línies de la imatge. A continuació, es descriuran i s’explicarà la seva raó i com aquestes es troben al servei del missatge de la pel·lícula.

Els plans, els angles i els moviments de la càmera

En quant als plans utilitzats destaquem una majoria de plans mitjans (es tendeix a mostrar als personatges del cap a la cintura més o menys) i de primers plans (es remarca molt l’expressió facial d’aquests per mostrar les seves emocions, part molt important de la pel·lícula). D’angles, s’utilitzen sobretot l’angle normal (a l’alçada dels ulls del personatge), el contrapicat (des de baix, per reforçar el valor expressiu d’algunes escenes) i el picat (des de dalt, sobretot per emfatitzar la inferioritat i submissió obligada d’alumnes i del propi Mathieu davant del director).

Per altra banda, en quant als moviments de la càmera, destaquem la presència majoritària de travellings, fosses (sobretot fosses a negre) i encadenats. A més, també hi podem trobar una gran quantitat de zooms. Aquests recursos aconsegueixen donar una aparença lligada i fluida a la història, a més d’un dinamisme suau (sobretot en les escenes en que el cor canta: se succeïxen una sèrie d’imatges seguint el ritme i la melodia de la música).

El so i la música

Destaquem que com en la majoria de les pel·lícules tenen una gran importància els diàlegs entre els personatges, però que a nivell de so, també hi trobem un ús força important de la veu en off. Aquesta està emprada a l’inici i al final de la pel·lícula per a contextualitzar l’espectador ja que hi trobem un narrador que ens explica les coses; així com també en alguns moments de l’acció en els quals és el propi Mathieu qui ens parla dels avenços del cor i dels seus pensaments personals.

Tot i això, el més destacat en aquest àmbit és la famosa banda sonora. Aquesta juga un paper molt important ja que fa de fil conductor de la pel·lícula al mostrar-nos l’evolució dels infants, alhora que també és el contrapunt de l’entorn hostil i amenaçador que rodeja l’internat. Aquesta és una banda sonora original, és a dir, que va ser creada especialment per aquesta pel·lícula.

L’il·luminació

En general la llum que s’utilitza és suau, és a dir, quasi no provoca ombres ni ressalta res en particular al llarg de tot el film. Podem afirmar que s’usa aquest tipus de llum per un motiu molt clar: es pretén que l’espectador es centri en la trama i no en els detalls.

Parlant més a fons sobre aquesta llum, observem com al principi es tracta d’una il·luminació amb unes tonalitats més aviats grises o blaves que reflecteixen l’ambient tens i negatiu de l’internat, però poc a poc a mida que la vida dels infants i d’en Mathieu va canviant, la tonalitat de la llum va agafant tons més càlids que ens indiquen que l’ambient en el que viuen cada vegada és millor i més feliç.

Les línies de la imatge

En les diferents imatges de la pel·lícula, i sobretot en aquelles en les que es mostra l’interior de l’internat, en tots els fons darrere dels personatges hi trobem presents una gran quantitat de línies rectes tant horitzontals com verticals.

Es tracta d’un tipus d’imatges que s’anomenen estàtiques, i destaquem com aquestes línies tant marcades transmeten a l’espectador una sensació de rectitud i formalitat; en el qual les línies verticals tenen un paper molt important ja que transmeten una sensació d’estrenyiment que cohibeix. Tots aquests elements poden ser també una exteriorització del mateix model educatiu establert a l’internat: extremadament quadrat, sever i inflexible.

Per a completar l'anàlisi que s'ha fet, finalment adjunto aquest vídeo creat amb el propi Movie Maker que  exemplifica les explicacions abans descrites sobre l’anàlisi del llenguatge audiovisual de la pel·lícula.

MOVIE MAKER: COMENCEM TREBALLANT LES TRANSICIONS

Després de treballar amb més o menys profunditat els diferents elements del llenguatge audiovisual amb l’objectiu d’aprendre a analitzar una imatge i sobretot una seqüència filmada, és l’hora de familiaritzar-se amb un editor de vídeo i aprendre a modificar un curtmetratge o film o a crear-ne un. Per a aquesta finalitat, s’ha triat de treballar un editor bastant senzill i molt intuïtiu d’utilitzar: el Windiws Movie Maker, el qual també compta amb l’afegit que és gratuït.

Així doncs, el primer tema que destaquem per tenir una major complexitat és el món de les transicions. Aquestes són els efectes que es poden afegir per a que el canvi d’una escena a una altra sigui més suau o tingui un efecte determinat, normalment de continuïtat. Mitjançant les transicions, però, també podem expressar moltes altres coses. Per exemple, si l’espectador veu una imatge que representa la façana d’una casa i després, amb una transició adequada que expressi continuïtat, es mostra l’interior  d’una habitació, l’espectador tendirà a pensar que l’acció ha passat a desenvolupar-se a l’interior de l’edifici que havia vist abans.

Cal dir, també, que s’ha d’anar molt en compte amb l’ús de transicions ja que és important que la tria d’aquestes sigui adequada i només s’usin quan és necessari o està justificat. D’aquesta manera s’evita de sobrecarregar l’espectador amb masses transicions i efectes que poden tenir un efecte molt contraproduent.

Per a entendre millor tota aquesta nova dimensió de les transicions, a continuació farem un anàlisi de les transicions usades en el vídeo que es mostra a continuació en el qual destaquem que se’n fa un ús bastant forçat i una mica abusiu, ja que el que pretén és que aquestes es mostrin perfectament clares.

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=7bWZ84SHfww

El vídeo comença amb la imatge d’un noi que, tot vestit de negre, s’acosta caminant a la càmera fins que queda tant a prop que tant sols es pot veure el color de la samarreta i es dóna pas a una transició anomenada “Fosa a negre” ja que es dóna pas a una imatge completament negre que enllaça aquesta acció amb una altra que no té res a veure ja que el noi no és el mateix i la nova imatge està plena de color i llum natural. Aquesta transició no té massa sentit, ja que al donar aquesta sensació de continuïtat sembla que l’acció que la segueix hagi de tenir alguna cosa a veure amb l’anterior i no és així.

La segona transició que destaquem és un “Barrido”, és a dir que es mostra una primera imatge que es va com arrossegant per tota la pantalla i d’aquesta manera dóna pas a una segona imatge utilitzant enmig de les dues una figura de pedra blanca com a pas intermedi entre aquestes. En aquest cas, aquesta transició sí que podria tenir sentit ja que sembla que expressa que les dues accions que es mostren s’estan desenvolupant al mateix temps però en llocs diferents.

La següent transició a destacar és l’anomenada “Tall en sec”. Aquest és un tipus de transició que es caracteritza pel canvi d’un pla o una acció a un altre sense cap element intermedi que faci la funció d’unió entre els dos.

Més tard, destaquem també una transició en la qual la primera imatge es va desenfocant mentre la següent imatge apareix progressivament. Aquest tipus de transició és l’anomenada “Encadenament”, i en el cas d’aquest curtmetratge fa la funció de mostrar el que el personatge desitjaria en aquell moment: un entrepà, ja que té gana. Per tant, aquesta transició sí que està justificada i ajuda a entendre el significat de les imatges.

La cinquena transició és una altre “Fosa” inversa i en aquest cas en color blanc, en la qual la segona imatge que es vol mostrar apareix progressivament partint d’aquest color. Aquesta imatge és l’acció del noi d’anar cap a un restaurant, una acció fruit del seu desig de menjar-se un entrepà. Trobem que no és una transició necessària, ja que es podria passar d’una escena a l’altre amb un simple tall.

L’última transició que observem és una “Cortina lateral”, que serveix per a passar d’un pla al següent tancant la primera imatge i obrint-se altre cop quan apareix la següent. Aquesta, doncs, ens serveix per a passar de l’interior de l’edifici on es troba al noi al seu exterior però destaquem que no és del tot necessària.

Finalment, es torna a destacar l’ús abusiu de transicions en el vídeo ja que moltes d’aquestes semblen posades amb calçador i no responen a un objectiu clar de transmetre cap missatge o sensació important pel desenvolupament del curtmetratge a l’espectador.

ANALITZEM ALGUNS ANUNCIS

Després de treballar els sis elements bàsics amb els quals podem dur a terme un anàlisis més o menys complet de qualsevol imatge o film, a continuació he dut a terme la tria de tres anuncis publicitaris els quals analitzarem a partir d'aquests elements. En comptes d'analitzar els anuncis a partir de tots els elements que s'han estudiat, el que es farà és descatar en cada un d'ells aquell o aquells elements que es trobin més destacats en el curs de l'anunci. Posteriorment, se'n farà un anàlisis el més complet possible.

El primer anunci: "Ciència amb comptagotes" del 30 minuts

Aquest és un anunci del canal català de televisió TV3, en el qual s'anuncia o es presenta un reportatge del programa "30 minuts". En l'anunci, per tant, se'ns mostra una tria de les imatges que apareixeran també en el aquest reportatge. D'aquestes imatges, els dos elements més destacats són les línies de les imatges i l'ús de la veu en off. 

En quant al primer element, veiem que durant tot l'anunci destaquen molts les formes i la composició dels aparells científics que se'ns mostren, així com també destaquen una gran quantitat d'espais tancats des dels quals una o un grup de persones explica o debat algun tema. En tots aquests espais el que destaquen són línies verticals i horitzontals del mobiliari que els decora, el qual crea un ambient de tensió i de serietat. Aquest ambient és molt adequat, ja que el que es presenta és un tema de debat i preocupació molt actual i les persones que en parlen són enteses del tema que presenten opinions de valor i que cal tractar amb serietat. En quant als objectes científics, en canvi, ens presenten una gran quantitat de línies tant rectes com corbes. Per tant, aquesta combinació ajudaria a crear un espai estètic i dolç en el qual es descarregui una mica aquesta tensió. 

En quant al segon element, destaquem com durant tot l'anunci se sent una música de fons que l'acompanya i li dóna unitat, mentre que el tema de debat del que tracta el documental és presentat per un narrador que es fa present en l'anunci per mitjà de l'ús de la veu en off. En alguns trossos de l'anunci, trobem també l'intervenció dels propis personatges protagonistes del documental, que diuen algunes frases claus.

El segon anunci: "Sexe a Nova York", la segona pel·lícula

En aquest cas ens trobem davant d'un tràiler de la segona entrega de les pel·lícules basades en la vida dels personatges de la sèrie "Sexe a Nova York" i en el qual se'n destaca el ritme i la música. 

Al parlar del ritme del tràiler, podem destacar que es tracta d'un ritme dinàmic en el qual observem una gran quantitat de plans de curta durada que es van superposant per a oferir una idea dels esdeveniments claus en la trama del film. Es tracta d'un ritme analític en el qual es vols transmetre un dramatisme que convidi a l'espectador a veure la pel·lícula a la vegada que es vol transmetre que és una pel·lícula dinàmica plena de moments divertits i glamurosos. D'aquesta manera, l'espectador es quedarà amb la idea que és una pel·lícula no gens pesada de veure amb la qual pot passar una estona divertida. 

El segon element del qual parlarem és, altre cop, la música. En aquest cas també trobem al llarg de tot el tràiler l'ús d'una veu en off masculina que ens presenta l'entorn i el caràcter dels personatges i l'ambient o situació en les quals es trobaran immerses durant la pel·lícula. Com a complement, també hi trobem algunes escenes en les quals es deixa parlar als personatges, els quals diuen algunes frases que transmeten una sensació d'exaltació i optimisme. Per últim, el que creiem més destacat és la banda sonora original de la sèrie que també acompanya als personatges en aquesta aventura. Aquesta és una banda sonora original que es creà especialment per a la sèrie i en la qual hi trobem un Leiv motiv molt destacat que es va repetint al llarg d'aquesta i que és plenament identificatiu d'aquestes quatre dones de Nova York.

El tercer anunci: "Finish Powerball" de Quantum

Aquest és un anunci publicitari molt recurrent en la televisió en el qual s'anuncien unes càpsules de sabó per al rentavaixelles. En aquest, el que hem trobat més destacable ha estat la llum i el color.

En primer lloc, al parlar de la llum, destaquem com es tracta d'una llum de tipus artificial que destaca per ser una llum dura o directa, ja que destaca el contorn i forma dels personatges i objectes. A més a més, es tracta d'una il·luminació de masses ja que vol imitar l'efecte natural de la llum del dia. És també una llum molt clara. 

En segon lloc, al parlar del color, destaquem com en tot l'anunci predominen els colors blanc i negre, ja que com que el que es mostra és una cuina d'una xef que sembla important el que es transmet amb aquests colors és una sensació de modernitat, netedat i professionalitat.

El que més crida l'atenció, però, és un canvi en un moment de l'anunci que hem considerat molt interessant. Aquest canvi es dóna quan la xef recorda com havia de fregar els plats abans, i tant la llum com el color canvien radicalment. La llum s'enfosqueix i el color també: en aquest fragment podem parlar de color històric, ja que vol expressar el canvi temporal de l'escena. El que s'observa és un flashback, en el qual es mostren accions que es van dur a terme suposadament fa molt de temps.

LA COMPOSICIÓ DE LA IMATGE: LES LÍNIES

L’últim element del llenguatge audiovisual del qual es parlarà es troba dins de la composició de la imatge. Cal destacar que, amb tots els seus elements, el llenguatge audiovisual és un camp d’estudi molt ampli i complex i s’ha de tenir en compte que hi ha encara més elements. Aquí, però, s’ha parlat dels més bàsics per a poder arribar a ser capaç d’analitzar una pel·lícula de manera bàsica però el més acurada possible.

Aquest element són les línies de la imatge. Cal destacar que una imatge està composta per una gran quantitat d’elements: el pla (que correspon a l’escala que es mostra), els angles, el punt de vista (des del qual la imatge és enfocada per la càmera), la llum (la manera amb la qual aquest s’il·lumina) la qual ja hem destacat que es troba estretament relacionada amb el color (dins del qual fem la distinció de càlids o freds i clars o foscos)... Però també podem descompondre una imatge en línies.

Des d’aquesta perspectiva, trobem una altra finalitat de la composició que és l’equilibri de línies, superfícies, volums i espai que envolten el centre d’atenció de la imatge. Aquest equilibri pot ser trencat en alguns moments en els quals interessi mostrar un desequilibri en l’escena per qüestions de dramatisme, expressió o fins i tot simbolisme.

D’aquesta manera, podem distingir entre:

• Imatges o composicions estàtiques: aquest tipus correspon a les imatges que a l’hora de descompondre-les usarem línies rectes, tant horitzontals com verticals. L’ utilització de línies i plans horitzontals transmetrà a l’espectador una sensació de calma i tranquil·litat, mentre que l’ús de línies verticals transmet una sensació d’estrenyiment que cohibeix.
• Imatges o composicions dinàmiques: en aquestes, en canvi, la descomposició es durà a terme mitjançant línies corbes o diagonals. D’aquesta manera, les línies obliqües obertes per la part de dalt produeixen exaltació, mentre que les obertes per la part de sota produiran una sensació de depressió.
•  Per últim, també ens podem trobar una imatge en la qual hi sigui presents ambdós tipus de línies: en aquest cas, la combinació de línies circulars que es creuen amb línies verticals i horitzontals tendeix a endolcir un conjunt.

A més a més, també cal tenir en compte la manera amb la qual es presenten aquestes línies. Aquestes, es poden presentar de manera contínua o amb alguna mena de divisió. Així doncs, la divisió d’una línia recta, d’una superfície o d’un volum en parts iguals produeix una sensació de manca d’interès; en canvi, la divisió d’aquesta línia en parts desiguals atraurà l’atenció i transmetrà una manca de monotonia.

Finalment, s’intenta analitzar les línies de la imatge en aquest divertit anunci de Volkswagen, en el qual un nen es passeja per tota la casa vestit de Darth Vader i intentant utilitzar la seva “força” per a moure o afectar diferents objectes sense tocar-los.

Durant quasi tot l’anunci podem veure que el personatge principal, el petit, es troba dins d’una casa en la qual hi predominen les línies i objectes rectes, i per tant, destaquem com es tracta d’una composició estàtica. Per a descompondre les imatges que se’ns mostren, podem utilitzar les línies rectes tant verticals com horitzontals. Al principi de l’anunci, quan comença la música, veiem com el nen avança per un passadís en el qual es destaquen les línies rectes verticals de la paret, cosa que intenta cohibir i que la imatge del nen imposi. Més tard, quan aquest està intentant moure el gos sense tocar-lo, veiem un fons amb una llar de foc i moltes prestatgeries horitzontals que es troben aproximadament a la mateixa alçada que els mobles rectangulars que també estan formats per línies rectes. Per últim ,destaquem altres exemples com el llit (que se’ns presenta com un element de línies horitzontals quasi a l’alçada del menut) i la cuina, en la qual totes les prestatgeries, marbres i armaris presenten també línies rectes, tant verticals com horitzontals.

EL SO I LA MÚSICA

El so és un dels elements que més destaquen en la realització de qualsevol film, i un clar exemple d’això és la gran quantitat de premis que s’entreguen any rere any a les pel·lícules amb les millors bandes sonores. Aquest element, fàcilment perceptible per l’espectador, és clau a l’hora de transmetre-li el missatge al voltant del qual gira qualsevol pel·lícula. Encara que la banda sonora tècnicament engloba totes les diferents manifestacions del so en una pel·lícula, normalment es refereix tant sols a una melodia de fons. Per tant, cal conèixer més a fons aquest altre component del llenguatge audiovisual.

Ja tant sols la paraula audiovisual ens pot donar una pista de l’ importància que aquest <<audio>> té en qualsevol film o curtmetratge. La qualitat d’aquest, com ja s’ha destacat, és àmpliament reconeguda. Però quins són els elements que el conformen?

Des d’aquesta perspectiva, en destaquem quatre:

• La música o banda sonora: excepte en els musicals o biografies de compositors en els quals n’és la protagonista, normalment la música apareix com a complement de les imatges. Pot tractar-se de diferents tipus de banda sonora, però en destacarem la banda sonora original, que és la que es crea especialment per a una pel·lícula en concret. Dins d’aquesta a vegades hi apareix el que se’n diu un Leiv motiv, un so o melodia concret que va apareixent al llarg de tot el film i que a vegades es pot identificar amb algun personatge d’aquest. Un clar exemple seria, en la saga d’Star Wars la melodia de la Marxa Imperial que s’escolta cada vegada que apareix o es fa referència al personatge Dar Wader.
• Els efectes sonors: aquests són sorolls que acompanyen les imatges per tal de reforçar-ne el missatge en un moment concret i facilitar la comprensió de l’acció que es desenvolupa.
• La veu: el més habitual és l’ús del diàleg articulat que deriva de la presència física d’uns actors o actrius que mantenen una conversa. No cal oblidar, però, altre recursos àmpliament utilitzats com la veu en off. Aquest, permet donar una informació a l’espectador que la imatge no ens permet transmetre per si sola (en aquest cas sol adquirir el paper de narrador) o escoltar la veu interior d’un personatge. Cal dir, a més a més, que sol conferir un toc poètic a la imatge. La paraula també és present en les lletres dels musicals.
• El silenci: la pausa o absència de sons també és un element molt útil al qual es sol recórrer quan es vol condicionar una determinada situació, normalment per a transmetre un sentiment d’angoixa. D’aquesta manera, es destaca com s’utilitza sempre de manera dramàtica.

La funció de la música, per tant, és clara: serveix per a intensificar el significat de la imatge, anticipar alguna cosa que passarà... En definitiva, per a comunicar-se amb l’espectador de manera directa i eficaç per a que aquest pugui entendre perfectament el missatge de la pel·lícula.  

D’altra banda, ens cal també parlar del so real. Aquest, és un tipus de so el qual està format per tots els sons que produeixen els objectes i les persones que formen part de l’acció que es desenvolupa en el film. Cal dir també, però, que aquest no sempre és igual i en poden diferenciar una sèrie de tipus:

• El so documental: és el que prové d’algun aparell que apareix o s’escolta en una escena, i per tant, prové directament de la realitat dels personatges. Engloba tot el que emergeix de l’escena, i pot tractar-se d’una televisió, una ràdio, unes veus...
•  El so incidental: és el que exagera les característiques de la mateixa situació que es veu en pantalla, és a dir, una música que no prové de la mateixa escena. Dins d’aquest tipus, hi englobarem la banda sonora.

• El so sincrònic: és aquell que escoltem a la vegada que veiem una imatge, i per tant, són els sons que aquesta produeix.
• El so asincrònic: és el tipus de música que es posa a l’escena, però que no correspon a la imatge que es veu. És un tipus de so incidental, i sol correspondre a algun objecte o personatge que forma part del film però en aquell moment no forma part de la imatge. Per tant, podríem considerar que és contrari a l’escena mateixa i que busca sempre un efecte; un exemple podria ser mostrar imatges de guerra amb una música lenta i suau de fons.

Finalment, analitzarem la presència i tipus de so i música en aquest anunci de Dior. Durant tota l’estona hi trobem una música de fons que acompanya totes les accions de la protagonista i que evoluciona segons el que passa en pantalla. Primer, transmet pressa ja que la protagonista fa tard, després veiem com agafa més ritme ja que és el moment en el qual la protagonista es prepara i també es veuen unes quantes famoses que sembla que s’estan preparant també. Al final, la música puja de to i es torna encara més “canyera” ja que és el moment triomfal de la protagonista. Per tant, destaquem que aquest és un so incidental que es barreja en alguns moments amb sons de la pròpia escena com el soroll de les sabates de la protagonista quan corre i el dels flaixos de les càmeres. Per tant, també hi és present un so documental. Per últim, també apareixen unes quantes veus femenines que no paren de repetir el nom del perfum i de la marca: “Dior”, encara que el que més destaca és la música. Això és ben normal, ja que el que interessa és captar l’atenció de l’espectador i aquesta música compleix perfectament aquest objectiu. 

EL RITME

Un altre dels elements que més destaquen a l’hora d’analitzar un curtmetratge o film és el ritme, el qual es pot definir com "la impressió dinàmica donada per a la durada dels plans, les intensitats dramàtiques i, en darrer terme, per efecte del muntatge". En el món del cinema, però, aquest és molt més que això: és el ritme visual de la imatge, el ritme auditiu del so i el ritme narratiu de l’acció. Però, què és el que dóna ritme a una pel·lícula?

Bé, cal destacar que el ritme es troba estretament relacionat amb la durada material dels plans i no amb el que passa al film. El que el defineix, per tant, són els talls durant els plans. D’aquest manera, els plans amb una durada major doten a la pel·lícula d’un ritme lent amb el qual es poden transmetre a l’espectador sensacions d’avorriment o monotonia; mentre que els plans amb una durada més curta creen un ritme ràpid amb el qual es transmet agilitat, esforç, impressió de gran activitat... D’aquesta manera, diferenciem entre dos tipus de ritme bàsics:

• Ritme dinàmic: en aquest tipus de ritme trobem una gran quantitat de plans de durada curta.
• Ritme suau: en aquest destaca l’existència de ments plans que duren més en el temps. En aquests hi ha més informació per captar, i per tant, són més llargs.

El ritme també té en compte la grandària o escala dels plans, ja que per a la correcta assimilació de tots els elements per part del públic es necessita que els plans generals siguin més llargs que, per exemple, els primers plans. Per últim, també està condicionat al tema i al dramatisme de les escenes. Per exemple, una successió de primers plans produirà un ritme de gran tensió dramàtica. Els moviments de la càmera, a més, també contribueixen a crear dins d’un pla un moviment que potser la mateixa escena no té.

En aquest cas, destaquem tres classes de ritme diferents:

• Ritme analític: és un ritme de tipus dinàmic en el qual trobem una gran quantitat de plans curts de duració, però també curts en quant a l’escala. Es tradueix en dinamisme, dramatisme...
• Ritme sintètic: és el contrari de l’anterior. Destaca per tenir menys plans però més llargs.
• Ritme ‘in crescendo’: està format per plans que poden ser cada vegada més breus per a expressar tensió i dramatisme, o cada vegada més llargs per a expressar relaxació i serenitat.
• Ritme arrítmic: destaca per ser una mescla entre un ritme analític i un ritme sintètic. Els plans són breus o llargs, sense tonalitat especial, i a vegades canvien sobtadament per a expressar i aportar sorpresa a l’espectador.

A continuació, analitzarem aquest anunci del perfum “Just” de la marca Cavalli. En aquest, trobem clarament un ritme que és clarament dinàmic ja que l’anunci es composa d’una gran quantitat de plans que es reprodueixen a gran velocitat. Si ens hi fixem més, però, podem afirmar que es tracta també d’un ritme ‘in crescendo’, ja que encara que al principi del curtmetratge els plans ja són molt ràpids, la rapidesa va augmentant a mida que avança l’anunci i els plans es van escurçant. Aquest augment és paral·lel a la sensació d’excitació dels dos protagonistes de l’anunci, que amb l’ajuda del perfum que es posa la model, no es poden resistir i es besen cada vegada més apassionadament. Hi ha un moment de la pel·lícula, però, en el qual amb el primer petó que es donen els dos models el ritme es torna més lent durant un petit instant. En aquest sentit, podríem considerar que es podria tractar també d’un ritme lleugerament arrítmic ja que barreja plans molt curts i ràpids amb un parell de plans més llargs. Però la presència d’aquests últims és tant petita que el considerarem més un ritme ‘in crescendo’, ja que és el que més destaca al llarg de tot l’anunci. Per últim, cal recordar com el ritme és un element més amb el qual es transmet el missatge i el desig de comprar el perfum, i tal i com s’ha explicat abans és important veure el paral·lelisme entre aquest missatge i el ritme.

LA LLUM I EL COLOR

Només la llum fa possible que la realitat pugui ser representada fotogràficament: la llum és la base de la fotografia, i en conseqüència, del cinema i del vídeo.

Anònim

La llum o il·luminació, tal i com destaca la cita anterior, juga un paper funcional en la fotografia o el cinema. A més, però, té també un valor expressiu o artístic. Per exemple, la llum serveix per a crear l’ambient adequat en el qual el director pensa que s’ha de desenvolupar l’acció. Normalment, a més, l’ús i la creació d’aquesta llum és molt complexa i digne d’estudi ja que es solen utilitzar unes tres o quatre fonts lluminoses per a qualsevol escena normal. Des d’aquest punt de vista, es fa palesa la gran importància que aquesta té en el món artístic, i per tant,  per a poder analitzar-la cal conèixer els tipus que existeixen.

Tipus d’il·luminació o llum:

•  Llum natural: és el tipus d’il·luminació que proporciona la mateixa lluminositat del dia.
•  Llum artificial: és la llum proporcionada per una il·luminació artificial.
• Il·luminació dura o directa: aquesta és una il·luminació direccional que serveix bàsicament per a destacar la forma, la textura i el contorn dels personatges o objectes als quals estigui dirigida.
• Il·luminació suau o difusa: es tracta de la presència d’una llum difosa que serveix bàsicament per a reduir contrastos massa forts i per permetre que el públic pugui distingir i veure clarament els detalls a l’ombra. També serveix per a reforçar els efectes naturals de la llum d’ambient, i s’aconsegueix amb difusors, ja que d’aquesta manera no produeix ombres i es distribueix de forma uniforme.

A més a més de comptar amb diferents tipus de llum, també és convenient destacar l’existència de tres estils d’il·luminació:

• Il·luminació de taques: és la que s’obté per mitjà de la distribució d’un seguit de taques lluminoses per totes les superfícies del decorat, el qual es troba escassament il·luminat amb una feble llum difosa.
• Il·luminació de zones: en aquest tipus es crea una sèrie esglaonada de zones il·luminades de major a menor lluminositat. D’aquesta manera s’aconsegueix crear ambient, centrar l’atenció de l’espectador i expressar la distància.
• Il·luminació de masses: aquesta imita l’efecte natural de la llum, i per tant, no cal que el personatge o objecte que es vol mostra es trobi constantment il·luminat.

El segon aspecte del qual es vol parlar avui, i que es troba estretament relacionat amb l’anterior, és la tonalitat i el color. Cal saber que segons el grau de llum que un personatge o objecte absorbeixi o rebutgi es dóna com a resultat un to diferent que va del blanc al negre. D’aquesta manera, la tonalitat dels colors també juga un paper important en el cinema i ajuda a crear o transmetre un ambient o sentiment concret a l’espectador. Normalment, la mirada sol dirigir-se a allò més il·luminat, és a dir, als tons més clars abans que als més foscos; però també cal tenir en compte que aquesta situació s’inverteix quan s’usa un enquadrament de gran qualitat. Els colors il·luminats també suggereixen grandiositat i llunyania. Per contra, els menys il·luminats suggereixen aproximació.

Si es va més enllà, cal que parlem del color. Al referir-nos a aquest aspecte, a més, cal puntualitzar que en els medis audiovisuals no només s’hi busca una finalitat estètica sinó que el que de veritat interessa és altre cop que la imatge en conjunt transmeti alguna cosa al públic. Per a aquest objectiu, els professionals fan ús de la composició cromàtica de la imatge. Per exemple, els colors càlids donen a l’escena un aspecte d’entusiasme i humanitat, al contrari que els colors freds. Els filtres càlids, a més, creen un ambient molt agradable.

En el món del cinema, s’ha de destacar els diferents usos del color:

• El color pictòric: és aquell que intenta evocar la coloració, i fins i tot a vegades la composició, dels quadres.
• El color històric: aquest és el que intenta recrear l’atmosfera cromàtica d’una època.
• El color simbòlic: es tracta de l’ús de diferents colors en determinats plans amb l’objectiu de suggerir i subratllar uns efectes determinat que al director li interessa mostrar al públic.
• El color psicològic: tal i com ja s’ha destacat, cada color produeix un efecte anímic diferent: els colors càlids solen exaltar aquell que els contempla, mentre que els freds tendeixen a deprimir.

El color serveix per a centrar l’atenció, afavoreix el ritme de l’acció i ajuda a dotar d’una major força expressiva alguns moments o escenes. En alguna ocasió també s’ha utilitzat el color de forma simbòlica: els personatges dolents solen anar vestits de negre mentre que els bons vesteixen de blanc, el color verd sol ser un símbol d’esperança, el blau de tranquil·litat i el vermell de ràbia o sensualitat... Tant sols hi ha un inconvenient: aquests símbols no acaben de ser del tot universals.

    

Finalment, i com a pràctica, se’ns demana que analitzem la llum i el color d’una pel·lícula moderna molt interessant: El discurs del rei. Aquest és un film britànic que narra el drama històric del tartamut duc Albert de York, el qual desprès de la polèmica abdicació del seu germà, acaba essent el rei d’Anglaterra. En temps obscurs que precedeixen la Segona Guerra Mundial, el rei es veurà obligat a convertir-se en la veu d’Anglaterra per mitjà de la ràdio, des de on s’espera que enviï missatges de coratge i esperança al seu poble. El seu tartamudeig, per tant, és un greu problema. Per a solucionar-lo, es posarà en mans d’un doctor que no és el que sembla però que resultarà ser l’únic capaç d’ajudar-lo.

El principal missatge que narra el film és una història de vertadera superació personal marcada per àmplies pinzellades de drama, i a favor d’aquest missatge, trobem una llum tènue i una gran presència de fons obscurs que debiliten els colors, entristeixen els objectes i transmeten l’ambient de serietat, dramatisme i importància en el qual se succeeixen els fets. Els colors foscos transmeten també una sensació de fredor que compungeix, són colors que no ressalten i que per tant ajuden a que l’espectador es concentri en els diàlegs i l’argument de la pel·lícula. Aquests també afegeixen realisme i versemblança al film, ja que l’acció es desenvolupa a la ciutat de Londres, ben famosa pel seu clima fred i plujós en el qual el cel sol estar tapat pels núvols. La poca il·luminació suggereix també una aproximació a la vida i al patiment del monarca i la seva família, tant davant del problema com davant de la imminent guerra, i els hi donen el valor de moments crítics que requereixen.