LA LLUM I EL COLOR

Només la llum fa possible que la realitat pugui ser representada fotogràficament: la llum és la base de la fotografia, i en conseqüència, del cinema i del vídeo.

Anònim

La llum o il·luminació, tal i com destaca la cita anterior, juga un paper funcional en la fotografia o el cinema. A més, però, té també un valor expressiu o artístic. Per exemple, la llum serveix per a crear l’ambient adequat en el qual el director pensa que s’ha de desenvolupar l’acció. Normalment, a més, l’ús i la creació d’aquesta llum és molt complexa i digne d’estudi ja que es solen utilitzar unes tres o quatre fonts lluminoses per a qualsevol escena normal. Des d’aquest punt de vista, es fa palesa la gran importància que aquesta té en el món artístic, i per tant,  per a poder analitzar-la cal conèixer els tipus que existeixen.

Tipus d’il·luminació o llum:

•  Llum natural: és el tipus d’il·luminació que proporciona la mateixa lluminositat del dia.
•  Llum artificial: és la llum proporcionada per una il·luminació artificial.
• Il·luminació dura o directa: aquesta és una il·luminació direccional que serveix bàsicament per a destacar la forma, la textura i el contorn dels personatges o objectes als quals estigui dirigida.
• Il·luminació suau o difusa: es tracta de la presència d’una llum difosa que serveix bàsicament per a reduir contrastos massa forts i per permetre que el públic pugui distingir i veure clarament els detalls a l’ombra. També serveix per a reforçar els efectes naturals de la llum d’ambient, i s’aconsegueix amb difusors, ja que d’aquesta manera no produeix ombres i es distribueix de forma uniforme.

A més a més de comptar amb diferents tipus de llum, també és convenient destacar l’existència de tres estils d’il·luminació:

• Il·luminació de taques: és la que s’obté per mitjà de la distribució d’un seguit de taques lluminoses per totes les superfícies del decorat, el qual es troba escassament il·luminat amb una feble llum difosa.
• Il·luminació de zones: en aquest tipus es crea una sèrie esglaonada de zones il·luminades de major a menor lluminositat. D’aquesta manera s’aconsegueix crear ambient, centrar l’atenció de l’espectador i expressar la distància.
• Il·luminació de masses: aquesta imita l’efecte natural de la llum, i per tant, no cal que el personatge o objecte que es vol mostra es trobi constantment il·luminat.

El segon aspecte del qual es vol parlar avui, i que es troba estretament relacionat amb l’anterior, és la tonalitat i el color. Cal saber que segons el grau de llum que un personatge o objecte absorbeixi o rebutgi es dóna com a resultat un to diferent que va del blanc al negre. D’aquesta manera, la tonalitat dels colors també juga un paper important en el cinema i ajuda a crear o transmetre un ambient o sentiment concret a l’espectador. Normalment, la mirada sol dirigir-se a allò més il·luminat, és a dir, als tons més clars abans que als més foscos; però també cal tenir en compte que aquesta situació s’inverteix quan s’usa un enquadrament de gran qualitat. Els colors il·luminats també suggereixen grandiositat i llunyania. Per contra, els menys il·luminats suggereixen aproximació.

Si es va més enllà, cal que parlem del color. Al referir-nos a aquest aspecte, a més, cal puntualitzar que en els medis audiovisuals no només s’hi busca una finalitat estètica sinó que el que de veritat interessa és altre cop que la imatge en conjunt transmeti alguna cosa al públic. Per a aquest objectiu, els professionals fan ús de la composició cromàtica de la imatge. Per exemple, els colors càlids donen a l’escena un aspecte d’entusiasme i humanitat, al contrari que els colors freds. Els filtres càlids, a més, creen un ambient molt agradable.

En el món del cinema, s’ha de destacar els diferents usos del color:

• El color pictòric: és aquell que intenta evocar la coloració, i fins i tot a vegades la composició, dels quadres.
• El color històric: aquest és el que intenta recrear l’atmosfera cromàtica d’una època.
• El color simbòlic: es tracta de l’ús de diferents colors en determinats plans amb l’objectiu de suggerir i subratllar uns efectes determinat que al director li interessa mostrar al públic.
• El color psicològic: tal i com ja s’ha destacat, cada color produeix un efecte anímic diferent: els colors càlids solen exaltar aquell que els contempla, mentre que els freds tendeixen a deprimir.

El color serveix per a centrar l’atenció, afavoreix el ritme de l’acció i ajuda a dotar d’una major força expressiva alguns moments o escenes. En alguna ocasió també s’ha utilitzat el color de forma simbòlica: els personatges dolents solen anar vestits de negre mentre que els bons vesteixen de blanc, el color verd sol ser un símbol d’esperança, el blau de tranquil·litat i el vermell de ràbia o sensualitat... Tant sols hi ha un inconvenient: aquests símbols no acaben de ser del tot universals.

    

Finalment, i com a pràctica, se’ns demana que analitzem la llum i el color d’una pel·lícula moderna molt interessant: El discurs del rei. Aquest és un film britànic que narra el drama històric del tartamut duc Albert de York, el qual desprès de la polèmica abdicació del seu germà, acaba essent el rei d’Anglaterra. En temps obscurs que precedeixen la Segona Guerra Mundial, el rei es veurà obligat a convertir-se en la veu d’Anglaterra per mitjà de la ràdio, des de on s’espera que enviï missatges de coratge i esperança al seu poble. El seu tartamudeig, per tant, és un greu problema. Per a solucionar-lo, es posarà en mans d’un doctor que no és el que sembla però que resultarà ser l’únic capaç d’ajudar-lo.

El principal missatge que narra el film és una història de vertadera superació personal marcada per àmplies pinzellades de drama, i a favor d’aquest missatge, trobem una llum tènue i una gran presència de fons obscurs que debiliten els colors, entristeixen els objectes i transmeten l’ambient de serietat, dramatisme i importància en el qual se succeeixen els fets. Els colors foscos transmeten també una sensació de fredor que compungeix, són colors que no ressalten i que per tant ajuden a que l’espectador es concentri en els diàlegs i l’argument de la pel·lícula. Aquests també afegeixen realisme i versemblança al film, ja que l’acció es desenvolupa a la ciutat de Londres, ben famosa pel seu clima fred i plujós en el qual el cel sol estar tapat pels núvols. La poca il·luminació suggereix també una aproximació a la vida i al patiment del monarca i la seva família, tant davant del problema com davant de la imminent guerra, i els hi donen el valor de moments crítics que requereixen.